L’ós bru (Ursus Arctos) és el mamífer més gran del Pirineu. Actualment només en queden 43 exemplars, 25 dels quals a Catalunya, la resta es reparteixen per l’Aragó, Navarra i el Pirineu Francès. Tot i que és una xifra força bona, està molt lluny dels milers que antigament omplien els boscos i les serres de Catalunya, des de la val d’Aran fins al Delta de l’Ebre,  o dels 17.000 que encara corren per la resta del continent europeu, o dels 200.000 que viuen a Sibèria, el lloc del món on n’hi ha més.

 

La raó que n’hi hagin tan pocs és molt trista, des que en el segle XVII va aparèixer el mosquetó, la cacera d’ossos s’ha intensificat fins a gairebé exterminar-los, l’any 2004, de fet, uns caçadors van matar Cannelle, l’última femella autòctona del Pirineu, i Papillon, el vell patriarca dels óssos del País, amb ells van desaparèixer els últims exemplars purs de la raça d’ós del Pirineu.

 

Però llavors, d’on surten els 43 óssos que volten per les nostres muntanyes? Doncs d’Eslovènia, els científics que a partir dels anys noranta van començar a repoblar d’óssos el Pirineu es van trobar amb el problema de trobar exemplars que genèticament fossin similars als autòctons. Els que més s’hi assemblaven eren els de Cantàbria, però en queden tan pocs que no era possible agafar-los d’allà. Els següents candidats eren els óssos Noruecs, que genèticament també són molt semblants, però després de segles vivint en terres tan fredes no s’haurien acostumat, van descobrir que els óssos perfectes eren els d’Eslovènia, d’on el 1998 van portar dues femelles, la Ziva i la Melva, i l’any següent un mascle, en Pyros. Gràcies a aquests óssos als companys que van arribar més tard i als cadells que han anat naixent (el 2017 en van néixer set), la població d’óssos bruns del Pirineu ha anat creixent.

 

Però no tothom està content amb aquesta repoblació, força ramaders consideren que els óssos són un perill per al seu bestiar i els volen fer fora del Pirineu, sobretot des que el 2016 va arribar en Goiat, un mascle eslovè que de tant en tant ataca les vaques,  els cavalls i les egües que pasturen per la muntanya. És un problema que, en els propers anys, caldrà resoldre. La muntanya és prou ampla perquè hi puguin conviure óssos i pastors en harmonia.

 

Però els atacs al bestiar són molt rars perquè l’alimentació dels óssos es basa sobretot en vegetals, un ós adult s’empassa cada dia entre 10 i 15 Kg de menjar, dels quals el 75% - 90% , són herba, ortigues, fruits dels bosc, glans i avellanes, i quan volen proteïnes, prefereixen menjar insectes, amfibis (les granotes són un plat exquisit, per als óssos), rèptils o carronya que fa temps que és morta. La caça, sobretot d’animals grossos, és una activitat que només practiquen quan estan molt desesperats.

 

Per això no cal patir si ensopegues amb un ós per la muntanya, mai no han atacat ningú, però si te’n trobessis un, no t’espantis, allunya-te’n a poc a poc, para-li fluixet i abaixa la mirada en senyal de respecte.  No et farà res.

 

Els naturalistes i els amants dels óssos tenen un somni: que algun dia aquest plantígrad torni a poblar el nostre país i puguem conviure-hi sense problemes, al cap i a la fi, fins no fa gaire, Catalunya era casa seva. Penseu que Garcia, el cognom més comú al nostre país, té l’origen en la paraula basca “artz”, que vol dir ... ós.

 

Font de l'article: Setmanari La República (08.09.2018) - www.lrp.cat

Text: Oriol Canosa

Il·lustració: Cristina Bueno